Començo a escriure pensant en com demanar a la gent que participi en l’acte suprem de la democràcia… Votar?? Uff!!
Votar és més fàcil que fer un glop de cervesa, costa menys que menjar un caragol, que sucar de tomata una llesca de pa. Votar, de fet, hauria de ser un acte quotidià per tot allò important, a la ciutat i més enllà. Però el només votar de Pasqües a Rams ens ha dut on som avui, una mena d’imperi de la mediocritat on l’abús, la corrupció i altres plagues s’han institucionalitzat i campen a voluntat pel nostre territori, siguem i ens sentim d’aquí o d’allà. Quedar-nos en ‘només votar’ ha permès que uns pocs hagin dilapidat el nostre present i el futur dels nostres fills. Són pocs els individus que fan i desfan. Són nombrosos els polítics que obeeixen i els còmplices necessaris. I, això sí, ha estat clamorós el silenci de molts durant massa temps, potser per covardia, o qui sap si per egoisme. D’altres han estat directament delinqüents des de l’esfera pública, i fins i tot coses pitjors. Addictes al poder, al privilegi, a la cadira, al contracte. A la gris i mediocre comoditat, a un ordre i a la seua compostura hipòcrita. Addictes als vells «valors» d’aprofitar-se de l’altre. Encara que a l’altre l’estiguin desnonant, o mori a alta mar fugint de la guerra, o a la llista d’espera d’una sanitat cada cop menys pública. Parlo dels vencedors i de la seva tropa.
La jove i agonitzant democràcia que tenim ens està demanant ajuda, s’està morint. Desfigurada i famèlica clama en un crit desesperat per ser rescatada d’aquells que que l’ofeguen. La democràcia vol ser lliure, per conèixer nous horitzons, créixer i fer-se gran i sàvia convivint amb totes les persones.
I ara se’ns reclama tornar a votar per posar-nos d’acord. Per fer que les normes ineficaces, injustes i interessades que ens regeixen canviïn radicalment, per fer unes noves regles de joc. Per això calen majories àmplies, i per això estem cridats a estar d’acord ni que sigui momentàniament. Estem cridats tots aquells que creiem fermament en la necessitat d’un canvi, no pas d’un recanvi. De fer net. D’escombrar de valent per canviar les regles de joc. I dotar-nos d’unes normes que ens permetin tirar endavant, fins i tot quan tinguem desacords. Unes normes que ens permetin votar més, decidint tot allò que considerem important, amb una administració present sobretot en el municipi, a prop de la gent. I amb els mecanismes que garanteixin que l’acció política sempre serà a favor del ciutadà. On hem arribat per haver de reclamar quelcom tan obvi!
Em declaro un necessitat més d’aquest canvi profund, també radical i sense complexos! Em sento desnonat dels valors amb què em vaig criar, refugiat que fuig de la insuportable i patètica mediocritat, indignat i rebel en un món on el lladre mama i l’honrat passa gana. On uns llencen i cremen el que altres necessiten. On la bondat de la majoria és trepitjada per l’avarícia sense límits d’una minoria. I això no és parlar de capitalisme o comunisme, ni d’anarquia o liberalisme. Això és parlar de sentit comú, de justícia i de pau.
Algú dubta que allò que en diem “sistema capitalista”, el dogma, el totem ideològic inqüestionable ens ofega? En allò ètic, polític, econòmic, ecològic. O en allò social, siguem de dreta, centre o esquerra, catòlics, ateus, budistes o musulmans. Ens roben, ens escanyen i, a sobre, se’n riuen de tots nosaltres. Menys dels que tenen comptes milionaris a algun paradís fiscal.
I n’hi ha que es consolen pensant que estan per sobre de l’altre. N’hi ha que riuen amb la mateixa prepotència que els “privilegiats”, i es converteixen en “socis” d’aquests i, per tant, salvats. Pobrets. Que els direu als fills i als nets? Que dirà la història de vosaltres? Que vau ser fidels a què? A quins ideals? A quins valors? A quina Pàtria? I, a quin preu?
Pujol, Gürtel, sobres, Andorra, Llei mordassa, Castor, Papers Panamà, Pretòria, privatitzacions, comissions d’empreses d’armament d’Aznar (sent president), Blesa, Rato, Eros, PP valencià, portes giratòries, càstigs a l’energia renovable, llum verda al TTIP, rescatar bancs que després ni paguen ni ajuden, i un llarg, enorme i aberrant etcètera que, lamentablement, quasi tots coneixem.
A què esperem per reaccionar i dir prou? I a fer-ho des de la connexió entre les persones i per a les persones, amb una nova consciència ciutadanista. Que eviti que siguem, novament, víctimes de mediocres o corruptes. Una consciència que va calant i que fa que, cada cop més persones, lluny de sentir-nos frustrades, sapiguem que guanyarem, que només és qüestió de temps, de poc temps.
Us convido a fer la mínima expressió de l’esforç. Transportar uns escassos grams de paper per una escletxa a dins d’una caixa el proper dia 26. Us convido a enviar un missatge a l’estimada democràcia que posi en evidència l’”aguanta Luis” de don Mariano: “aguanta democràcia, sé fuerte! Que venim!”.
Article de Josep Maria Perera Sambola, Membre del Comú de Lleida
Aguanta democràcia, ‘sé fuerte’!
