L’alcalde Àngel Ros afirma que “la Paeria de Lleida no ha tingut que aportar cap euro a la construcció de la Llotja i per tant aquesta té un cost zero pel contribuent”. Aquesta despesa, recorda, l’ha assumint, en darrer terme, Catalunya Caixa. Cada cop que diu això ve a dir que: afectats per les preferents i deute subordinat, víctimes de les clàusules sòl, desnonats indiscriminadament, PIMES a qui no es renova la pòlissa, usuaris que veuen com es disparen les comissions, treballadors subjectes a un ERE que afecta a 2.453 llocs de treballs, pre-jubilats precipitadament, beneficiaris dels serveis d’una fundació ara esquifida i, finalment, el conjunt de contribuents que hem hagut d’aportar fins a 12.000 milions en la reestructuració de l’antiga Caixa de Catalunya no som, en part, ciutadans de la ciutat de Lleida.
Talment com si ens poguéssim permetre el luxe de viure en una bombolla on les responsabilitats no existeixen i ningú es fa càrrec de les despeses.
També es cert que la manera de fer de l’alcalde no és exclusiva. Anys enrere es va consolidar cert mode de fer política consistent en considerar més bon gestor públic aquell que era capaç d’assaltar amb més eficiència la caixa comuna. Es veien alcaldes i regidors, presidents i consellers, tornar de la capital amb uns dinerons sota l’aixella talment com un nen amb un bunyol de sucre pispat a la pastissera a compte de la mama que paga demà.
La fantasia estava en pensar que no caldria pagar, que ja ho trobarem i puntada a la llauna. Na Gina Domingo, directora del Màgical, afirmava fa uns anys amb certa sorna, davant d’una astorada representació del sector audiovisual local, que si mai algú reclamava el retorn del crèdit assumit per pagar el Màgical sempre es podria embargar la instal·lació. El bunyol ja el pagarà la mama.
Tampoc podem fer escarni. Aquest era el clima general. Una cursa d’enzes on guanyava qui portava l’embut més gran al cap. On tan sols es podia córrer per guanyar i tonto l’últim. Una mena de fer política que ja no rutlla. La cursa ja no va enlloc. Cal assumir errors, canviar plantejaments, renunciar a quimeres, cal ser cabal i humil. Cal començar a vestir l’emperador o ens agafarà fred. Un fred que pela, fred de grip i pulmonia de la que hom no es cura.
Aquest era el clima general. Una cursa d’enzes on guanyava qui portava l’embut més gran al cap.
Uns més val que comencin a reformular estratègies, la de deixar-se embargar no val, i als altres ens convé no ancorar-nos en la ira. Podem enyorar tot allò que hagués pogut ser d’haver-ho fet bé o podem començar a treballar en noves direccions amb nous reptes i amb noves actituds.
Tot això m’ha vingut al cap en veure com la fiscalia anticorrupció ja ha imputat el consell d’administració de Catalunya Caixa per enriquiment il·lícit i recentment la CUP ha ampliat la querella incloent el cas de la Llotja de Lleida. Se’ls acusa d’administració deslleial. Ben fet. Denunciar als responsables és un primer pas.
Alfred Sesma
Article publicat a La Quera
