Xavier Domènech ha dit que abandona la política i que retorna a la universitat, a donar classes. Qüestions personals, cansament, dèficit d’energia per afrontar els reptes que ara es plantegen han estat els motius. I, sobretot, la responsabilitat envers un projecte que requereix d’una energia que ara ell no es veu amb força d’aportar, han passat pel davant de la resta de raons per les quals sembla ser que la gent es posa en política. Domènech considera que ara és el millor moment, millor, sobretot, pel projecte polític en el que ha participat i pel qual ha treballat. Es retira de la política perquè és una persona que mai l’ha entès com una via per ascendir, com la plataforma en la que enriquir-se i prosperar. Ell és un professor universitari i considera que ara és el moment de retornar a fer el que estima.
Xavier Domènech no és la única persona que, en els darrers temps, ha abandonat la primera línia política. Fa unes setmanes era Mariano Rajoy qui deixava de ser president del govern i del seu partit. Rajoy no ha escollit plegar. Tota la resta van decidir que era el moment de fer-lo fora. Rajoy no volia marxar, l’han expulsat. A ell i a la Soraya, la seva segona, aquella que li ha estat cobrint les espatlles. A tots dos els han fet fora.
Àngel Ros fuig i amb la pantomima de l’elecció del seu substitut, el PSC malda per presumir de suposada fortalesa i capacitat de regeneració. Ara resulta que Fèlix Larrosa és sàvia nova, un jovencell curull d’energia que aporta un nou projecte. Com si no el coneguéssim pas.
També Àngel Ros ha plegat. En el seu cas, la seva figura amortitzada i decadent ja feia nosa. Era un polític inútil que, incapaç de generar cap mena d’il·lusió, s’aferrava al càrrec a la desesperada capficat per l’estatus econòmic de la seva família. En el moment que Pedro Sánchez va guanyar la moció de censura, de manera totalment inesperada, se li va obrir el cel i va sorgir l’oportunitat de col·locar al gendre i de trobar una sortida no indigna del seu càrrec. Quan ha tingut ocasió, ha fugit. Com la rata que fuig del vaixell que s’enfonsa, ha saltat al primer buscall que ha vist que surava. Ha pirat abans d’ensorrar-se víctima del seu fracàs i incompetència. A Rajoy l’han fet fora. Ros ha fugit.
És interessant analitzar les lectures que des de les seves formacions i des dels mitjans s’han fet dels tres acomiadaments. Rajoy plega de la política amb homenatges, abraçades, aplaudiments i discursos afalagadors. És un derrotat de la política però marxa amb la simpatia dels mitjans afins. El despatxen sense mèrits i el seu partit explica la pel·lícula de l’excel·lència de la seva renovació. Com si hagués estat una opció volguda. Àngel Ros fuig i amb la pantomima de l’elecció del seu substitut, el PSC malda per presumir de suposada fortalesa i capacitat de regeneració. Ara resulta que Fèlix Larrosa és sàvia nova, un jovencell curull d’energia que aporta un nou projecte. Com si no el coneguéssim pas.
La dimissió de Xavier Domènech és una bona noticia pels comuns. No pas perquè marxi. És una bona notícia perquè aquesta és una decisió fruit de la seva voluntat.
Quan es parla de la decisió de Xavier Domènech, en canvi, el discurs és un altre. S’accentua la feblesa del projecte polític, es destaquen les divisions internes, els conflictes no resolts. Domènech, als ulls dels mitjans que celebren les decisions forçades de Rajoy i d’en Ros, és un derrotat. Quan la realitat és exactament la contraria.
Xavier Domènech marxa perquè vol i pot. Ningú l’ha fet fora. Ningú desitjava que marxés. Si la decisió sorprèn i entristeix és per inesperada i, des de la perspectiva de la pràctica política, il·lògica. Qui marxa quan ningú li ho demana? Qui plega quan se’l considera imprescindible?
Qui desapareix perquè el fan fora és un perdedor. Qui fuig quan les coses pinten malament un covard. Qui anteposa la família, el seu benestar emocional i prioritza el projecte a la seva carrera política és un valent responsable.
Aquells que veuen la política com un batibull tavernari, aquells que tan sols entenen de collons, de mascles alfa que criden més que els altres i s’estarrufen per les seves victòries mesquines, no ho entenen. Hi ha gent que prefereix formar part de projectes polítics amb perdedors arrogants i covards mesquins. Jo prefereixo projectes amb persones normals, que s’angoixen i pateixen. Xavier Domènech ha plegat perquè ha volgut. Prendre una decisió sempre és millor que assumir un imponderable. Què voleu que us digui, prefereixo mil vegades un projecte integrat per persones normals. La dimissió de Xavier Domènech és una bona noticia pels comuns. No pas perquè marxi. És una bona notícia perquè aquesta és una decisió fruit de la seva voluntat. Ho fa perquè pot fer-ho i els seus companys ho entenen i s’alegren per ell. I no passa res.
Alfred Sesma (membre del Comú de Lleida)
Xavi Domènech (imatge de @CatENComu_Podem)
