Cap al maig de 2013 vaig aterrar al comúdelleida. Després de molts anys d’activisme en diferents moviments socials de Barcelona, al meu retorn a Lleida em trobava un grup de gent amb qui compartíem la idea que, essent necessària la mobilització social, per canviar les coses calia fer un pas més enllà per actuar també en el camp de la política institucional. Si la política tradicional no responia a les demandes socials, calia canviar la política tradicional.
Si la política tradicional no responia a les demandes socials, calia canviar la política tradicional.
I l’àmbit municipal era un espai idoni: perquè és el més proper a la gent i perquè, a Lleida, la situació després de 35 anys de PSC era especialment decebedora. No existia Podem; no existia Procés Constituent; ERC, ICV-EUiA i la CUP estaven fora de la Paeria; les Marees i la PAH, entre d’altres, demostraven que a Lleida hi havia molts problemes i molta gent que no s’empassava l’estafa que han anomenat crisi. I vam pensar que per aconseguir un canvi real a Lleida, per mobilitzar part del 50% de gent que no havia anat a votar en les darreres eleccions municipals, per donar representació als més de 6.000 vots a partits d’esquerra que havien quedat sense representació a la Paeria, calia unir forces.
Així va néixer el comúdelleida, com una plataforma de gent que volia construir una candidatura per a Lleida on col·laboressin persones de moviments socials, de partits polítics, de la ciutadania indignada; gent que compartíssim el que vam anomenar un consens de mínims basat en la idea de fer política orientada al bé comú, amb transparència i des de la participació.
Vam començar parlant amb gent de moviments socials, des de les Marees multicolors fins a moviments cristians de base. Vam anar a la coordinadora de marees per veure com es valorava la idea d’implicar-se en política, no de la mà d’un partit polític, sinó per col·laborar a crear una plataforma unitària. Alguns, especialment aquells activistes que formaven part, també, de partits polítics, van argumentar durament contra la mera idea de parlar del projecte del Comú.
Altres van raonar més pacíficament contra el perill de vincular moviments socials a un determinar grup polític, encara que el Comú no fos exactament un grup polític sinó una plataforma ciutadana per bastir un projecte transversal. En tot cas, vam entendre que no era viable, que no era bona idea, implicar els moviments socials com a tals en el projecte, per no comprometre la independència política d’aquests grups, tot i que sí es podia comptar amb la implicació d’algunes de les persones que en formaven part.
Així va néixer el comúdelleida, com una plataforma de gent que volia construir una candidatura per a Lleida on col·laboressin persones de moviments socials, de partits polítics, de la ciutadania indignada; gent que compartíssim el que vam anomenar un consens de mínims basat en la idea de fer política orientada al bé comú, amb transparència i des de la participació.
El següent pas va ser anar a parlar amb els partits polítics. Nosaltres érem gent sense militància en partits, sense experiència en la gestió política i, encara que no ens agradaven moltes coses de les estructures dels partits i de les polítiques que havien fet o havien consentit, sabíem que compartíem moltes coses, especialment amb els seus votants, i valoràvem la seva experiència, greus errors inclosos -d’alguns més que d’altres.
Vam convocar una taula de partits amb un criteri el més inclusiu possible (encara que a alguns, a mi entre ells, ens semblés una mica massa generós). Hi vam convidar a ERC, NEC, ICV, EUiA, CUP, Pirates de Catalunya i un jove Procés Constituent. Tots van acceptar la invitació a seure junts en una taula tret de la CUP, que des de l’inici va deixar clar que no participaria de cap manera en un espai on hi hagués els partits que havien estat al costat del PSC en el govern de la ciutat. De la taula de partits en va sortir:
- la constatació que els programes polítics eren en gran mesura coincidents, que era fàcil construir un programa compartit en aspectes fonamentals i que el Comú ha adoptat com a marc programàtic
- certes reticències dels partits polítics a acceptar formes d’organització assembleàries o massa horitzontals
- diferències en quant a la possible fórmula electoral, amb la gent del Comú més partidària de l’agrupació d’electors, considerada més propera a l’esperit ciutadà de base, i els partits més favorables a la coalició electoral, més propera a la pròpia tradició dels partits i considerada més útil per obtenir espais de poder a la diputació.
Més enllà d’aquestes diferències, ERC va manifestar que no veia clara una coalició o agrupació d’aquest tipus, on molta gent manifestava dures crítiques al paper d’ERC al tripartit i en el suport a CiU a la Generalitat. I que, tenint en compte la dinàmica política nacional, més aviat apostaven per presentar-se sols o en aliança amb els sectors més catalanistes foragitats del PSC. Posició semblant a la de NEC.
ICV va mantenir una actitud ambigua. Si bé des de l’inici va manifestar que veia el projecte del Comú com quelcom immadur i poc viable, que en cap cas va ajudar a fer madurar, va seguir participant a les reunions, i membres del partit van anar venint a les assemblees del Comú. Fins i tot van proposar de participar en el projecte si s’assegurava un lloc de lideratge al seu cap de llista. No els va convèncer, en canvi, la idea d’haver de ser un més en un procés de primàries obertes i en un assemblea on s’expressaven bastants crítiques a ICV.
EUiA va tenir des del començament una actitud més que positiva, participant activament en les assemblees del Comú i defensant la fórmula de l’agrupació d’electors com un primer pas per demostrar la voluntat d’introduir canvis radicals en la manera de fer política, des de la participació.
Pirates de Catalunya va engrescar-se també de forma decidida en un projecte on hi veien reflectides moltes de les idees bàsiques d’un partit que té la transparència i la participació directa com a eixos fonamentals. I el seu treball dins el Comú segueix sent valuosíssim.
Procés Constituent va acompanyar també el procés que, a nivell municipal, compartia filosofia amb el seu projecte per a Catalunya. Molta gent del Comú és membre també del Procés i, a l’inrevés, molta gent del Procés està col·laborant activament al Comú, encara que com a organització no han acabat de prendre una decisió davant el panorama de divisió que es dibuixa a Lleida.
I la CUP? Després de rebutjar la invitació del comúdelleida de seure a debatre amb altres partits i després que militants o simpatitzants seus presents en moviments socials bloquegessin qualsevol debat sobre el Comú, la CUP ens va convocar, no per respondre a la proposta del Comú, sinó per presentar-nos una nova proposta de CUP-Arran-SEPC per impulsar una altra plataforma “unitària i rupturista”, que, ara sí, integrés moviments socials i que exclogués qualsevol partit que hagués tingut responsabilitats de govern –és a dir, a la pràctica, que exclogués a tots els partits tret de la pròpia CUP i dels més petits o de l’acabat de néixer Podem.
Tot i que a alguns ens disgustés aquesta actitud de la CUP de muntar una nova assemblea (la seva assemblea) menystenint el debat i la feina de la que ja existia, des de l’assemblea del Comú es va decidir explorar les vies de confluència amb aquesta nova plataforma que esdevindria la Crida. Vam anar-hi per aportar el treball de més d’un any, les propostes de programa, d’organització, la xarxa comunicativa bastida en aquest període. Vam anar a explicar-hi que ens semblava que una ruptura real de la política clientelar, privatitzadora i poc transparent de Lleida només es podria aconseguir amb la unió de diferents, amb la voluntat de bastir majories àmplies. Que la fórmula de l’agrupació d’electors, un codi ètic exigent i fórmules d’organització participatives i horitzontals ens semblaven eines per garantir noves maneres de fer política, sense exclusions a priori però amb fortes exigències per qui en volgués formar part. Vam voler obrir un debat sobre les línies roges marcades per l’assemblea Lleida 2015-Crida. I no vam poder.
Després de 20 anys participant de moviments assemblearis, no vaig entendre (ni entenc encara) que un debat d’aquesta importància es resolgués a l’assemblea de la Crida plantejant una votació, que ni tant sols estava prevista a l’ordre del dia, per ratificar el punt de partida de la proposta CUP-Arran-SEPC en oposició al projecte Comú (exclusió a priori d’ICV i ERC, anticapitalisme com a tret definidor). Jo havia aprés que l’assemblearisme es basava en buscar el consens a través del debat, evitant votacions on l’argumentació i el convenciment se substitueix per la força de majories numèriques. I ara trobava que un moviment que es diu assembleari, de cop, a la primera de canvi, liquidava el conflicte forçant una votació per deixar clar que la idea del Comú (construcció de majories àmplies per provocar una ruptura real de 35 anys de PSC, de siuranisme i rosisme a Lleida) no cabia a la Crida (que posa com a prioritat la puresa ideològica rupturista, encara que suposi mantenir l’status quo on els privilegiats manen i els anticapitalistes protesten des de l’oposició). OK, entesos. Compartim en gran mesura propostes polítiques, però l’estratègia és ben diferent.
Enmig de tot, queda encara l’aparició de Podem. Notícia esperançadora per a molta gent del Comú, que veiem Podem com un projecte semblant al nostre, amb voluntat de guanyar per canviar la política i les polítiques, amb voluntat d’unir gent compromesa en la indignació i l’acció, més enllà de la seva adscripció passada a una partit o un altre. Aire fresc. Estranyament, però, la sintonia inicial es va anar estovant. Dins Podem Ciutat de Lleida hi ha gent que participa a la Crida i gent que participa al Comú. En la votació que van fer per decidir-se per un dels dos projectes va guanyar, per un estret marge, l’opció Comú. Davant els resultats, Podem, junt amb un Procés Constituent també desconcertat davant la disjuntiva, van intentar tornar a seure Crida i Comú per mirar de fer confluir els dos processos. Al Comú ens va semblar bona idea. Però es van topar amb la negativa de l’assemblea de la Crida de tornar a entrar en el debat.
Malgrat el resultat de les votacions a Podem i malgrat aquesta negativa de la Crida a explorar de nou possibles consensos, mentre al Comú esperàvem als companys de Podem per veure en què es traduïa la seva decisió, ajustada, de col·laborar amb nosaltres, alguns càrrecs destacats de Podem Lleida participaven activament a la Crida. I quan finalment, l’executiva de Podem ha vingut al Comú ha estat per dir-nos que no gosen apuntar-se al Comú, perquè els sembla que la fórmula d’agrupació d’electors (que requereix de 1.500 avals) no els assegura poder estar a les eleccions. Allà on esperàvem mans i il·lusió per sortir al carrer per aconseguir aquest suport i implicació ciutadana, ens hem trobat amb el mateix discurs d’altres partits polítics: sou molt macos, però sense les fórmules i estructures de partit no ens assegurem l’èxit. Podemos a Lleida creu que No Pot convèncer la ciutadania que el canvi, que la ruptura és possible si la gent ens impliquem per aconseguir-la. I de fet, ni tan sols ho ha intentat.
Podem, junt amb un Procés Constituent també desconcertat davant la disjuntiva, van intentar tornar a seure Crida i Comú per mirar de fer confluir els dos processos. Al Comú ens va semblar bona idea. Però es van topar amb la negativa de l’assemblea de la Crida de tornar a entrar en el debat.
I així estem ara. La gent del Comú seguim sent un grup de ciutadans no adscrits, sense sigles al darrera, ni al costat, ni al davant. Sense gairebé cap partit (Pirates i EUiA a banda) que estigui disposat a arriscar-se a sumar pel Comú. Tots lamentant en els mitjans i xarxes la desunió, tots parlant de confluència, però sense fer cap pas per aconseguir-la, sense cedir en les senyes d’identitat i en el objectius de partit en favor de les idees que tenim en comú.
Com dèiem fa una colla d’anys, un altre món és possible, i una altra Paeria també. I la confluència dels qui hi creiem hauria de ser també, encara, possible. Veurem com evoluciona
La gent del Comú sabem que també nosaltres ens hem equivocat, que el nostre convenciment a voltes s’ha pogut confondre amb xuleria; que la nostra voluntat de construir un projecte obert i col·lectiu ha generat certa ambigüitat. Que les nostres ganes de tirar endavant i dir les coses clares i a la cara ha pogut resultar agressiva i desencertada en algun moment. I que no hem sabut valorar prou les dinàmiques nacionals i al seva influència sobre les decisions dels partits a nivell municipal. Segurament, hem trigat a sortir al carrer, immerses com estaven en aquest desgastador debat amb partits polítics.
Assemblea Comú 1 de febrer de 2015
I ara se’ns planteja una disjuntiva. Abandonar la idea de presentar una candidatura i tornar-nos-en a casa, o a un dels partits o marques blanques existents (tot i que, més d’una n’hem acabat tipes). O seguir endavant amb el treball per presentar una agrupació d’electors. La resposta que estem trobant al carrer, fora dels cercles polítics establerts, en la nostra campanya de recollida de suports i de denúncia de la gestió de la Paeria ens anima a fer-ho. Com dèiem fa una colla d’anys, un altre món és possible, i una altra Paeria també. I la confluència dels qui hi creiem hauria de ser també, encara, possible. Veurem com evoluciona….
Laura Bergés
membre del comúdelleida
