El 25N, també recordem les violències invisibles

Posted on Posted in Ciutat democràtica, Comú de Lleida, Comuns.

El 25 de novembre, el Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència Masclista, té en aquests moments més sentit que mai. Les xifres de víctimes de violència masclista s’entesten en recordar-nos que vivim en una societat profundament patriarcal que atorga a la dona un paper de desigualtat en tots els àmbits de la vida. Fa 17 anys que es comptabilitzen les dones assassinades per homes masclistes: 1.073 des del 2003 a tot l’Estat. Ni l’evidència de la xacra que això suposa, ni la contundència esfereïdora d’aquesta xifra, ni tampoc la consciència social que sembla que creix acompanyada dels moviments feministes aconsegueixen aturar el marcador. I menys encara en un any de pandèmia en què les dones hem continuat tenint el pitjor paper de l’auca. Quaranta dones han estat assassinades en el que portem d’any a tot Espanya. Les trucades al telèfon d’atenció per Violència Masclista de l’Institut Català de la Dona van incrementar-se durant el confinament un 88%. No és casualitat. Tancar-se a casa amb el maltractador, el violador, l’assetjador, el controlador, tancar-se a casa amb la violència al costat ha evidenciat el desemparament agreujat per la impossibilitat de fugir de la mateixa llar. Ha fet evident, encara més, la desprotecció que patim les dones.

Els efectes de la COVID19 no només es veuen en la violència manifesta de les trucades, les denúncies o els assassinats. També es veuen els efectes, subtils com sempre, demolidors com sempre, invisibilitzats com sempre, en la càrrega que acabem suportant les dones en la societat. El teletreball, que ens prometia la possibilitat de conciliar la vida laboral i familiar (per fi!) l’únic que ha fet és agreujar les càrregues familiars i de cures que les dones assumim per sistema. Sense llibertat de triar el nostre rol. A algú l’estranya que el 75% de les dones catalanes prefereixin el treball presencial? I ja no és únicament a l’àmbit domèstic, és que les feines de cures estan tan altament feminitzades com precaritzades. El nul reconeixement d’unes tasques socialment imprescindibles agreugen encara més les desigualtats entre homes i dones.

És feridorament evident. I colpidorament invisible. La violència que suposa ignorar la càrrega afegida que porta la meitat de la societat també cal subratllar-la el 25 de novembre. Es fa imprescindible un Pla d’Igualtat actiu i efectiu, que entengui que la supervivència de les dones passa per canviar el funcionament masclista d’un sistema que ens violenta cada cop que ens fa invisibles.

Per això, el 25N també cal reconèixer i reivindicar la força i la valentia de les dones que trenquen el silenci, que alcen la veu fent caure els murs de la invisibilitat, de les supervivents, també de les dones que han estat silenciades i de les que lluiten amb coratge cada dia per acabar amb aquesta opressió.

NO ESTEU SOLES!!!!

Comissió de Feminismes del Comú de Lleida

Ajuda'ns a difondre
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Pin on Pinterest
Pinterest