A primers d’any us explicava des d’aquestes mateixes pàgines la presentació en públic de la plataforma comúdelleida, del projecte que treballa per unir ciutadans, moviments, associacions i partits amb més marcada sensibilitat social per construir una candidatura ciutadana al govern de la Paeria a les eleccions de l’any vinent.
Malgrat els nostres esforços, al començament hi va haver una mica de confusió. Coses del directe, que en diuen, i la perplexitat pròpia d’aquells que sospiten de les noves propostes, la
desconfiança en què anys de mala política ens ha ubicat a molts, i fins i tot en algun cas un pelet de mala fe. Que si érem els tapats d’algun partit polític, que si érem un intent de fragmentar i desestabilitzar l’esquerra, que si érem un nou partit que competiria amb els que ja existeixen, que si no érem més que uns somiatruites que desapareixeríem tres dies després de presentar-nos…
Sis mesos després, les peces comencen a col·locar-se al seu lloc. Fa mesos que estem en diàleg amb persones, associacions, moviments i partits amb qui creiem que compartim els nostres ideals de transparència, de participació, de bé comú, de sensibilitat per l’actual emergència social, de garantia dels drets bàsics. I, francament, les coses no pinten gens malament. El que trobem en general són unes importants dosis de generositat, de bona predisposició, de capacitat de renúncia a algunes de les coses que, per sort, ens fan diferents, per tal de fer possibles les moltíssimes que compartim.
Fa mesos que estem en diàleg amb persones, associacions, moviments i partits amb qui creiem que compartim els nostres ideals de transparència, de participació, de bé comú, de sensibilitat per l’actual emergència social, de garantia dels drets bàsics. I, francament, les coses no pinten gens malament.
És cert també que, amb la mateixa bona predisposició i vocació de servei i de transformació, hi ha persones i agrupacions força importants per a la ciutat que no acaben de veure clar que siguin compatibles l’acció més de base i a peu de carrer amb la presència a les institucions, amb l’entrada en “el sistema”, o que sigui factible compatibilitzar els moviments més de base amb la col·laboració amb els partits que podríem dir-ne més establerts. De la mateixa manera, és clar, que els partits poden tenir certes prevencions sobre l’operativitat de les propostes més obertes.
Per la meva banda, estic convençut que resulten imprescindibles l’acció de carrer, la transformació de la quotidianitat, la resistència al sistema. Sense elles no hi ha transformació social possible. Com tampoc no hi ha transformació social possible sense entrar a les institucions, sense convertir la indignació en vots, en organització, en rigor, en pressupostos.
Tan convençut com estic també que els votants d’alguns partits polítics, i els mateixos partits, fins i tot aquells que en algun moment ens han pogut decebre molt seriosament a uns o altres,
volen realment contribuir a canviar les coses. Tan convençut com estic que tots aquells que es comprometin a lluitar per uns ideals compartits han de caber en aquest projecte ciutadà, urgent com no ho havia estat en dècades.
“Mama! Jo seré alcaldessa! I quan ho sigui, no hi haurà ningú que necessiti diners i tothom tindrà menjar per a ell i per als seus fills”
L’altre dia llegia en un bloc un article tan càlid com incisiu que acabava “Mama! Jo seré alcaldessa! I quan ho sigui, no hi haurà ningú que necessiti diners i tothom tindrà menjar per a ell i per als seus fills”. Era una nena de 6 anys qui així s’expressava, i només l’esclerosi emocional i moral que sovint ens afecta als adults permet la inacció i les excuses davant del dolor aliè. La situació és de radical emergència. Com sempre ho ha estat a tants llocs del món i només uns pocs reaccionen. Però ja se sap que de lluny tot es veu més petit i que cal un plus de sensibilitat, de coneixements, de compromís. Serà possible, però, que de prop tampoc no ho vegem, que no ho vulguem veure? Que gosem ajornar el treball conjunt per aportar solucions?
Encara no és el moment d’anunciar qui s’ha sumat al carro i qui no ho ha fet, per més que sé d’algú que té urgència per saber-ho, perquè certament no és còmode no saber què és el que et pot caure al damunt. Però les coses demanen el seu temps, i no per córrer molt arribarem més aviat. A poc a poc, i bona lletra. Sense presses, però sense pausa. Vam començar marxant al pas. Ara ja anem al trot. I a la tornada de l’estiu, després d’haver acabat d’encaixar les peces, començarà el galop. Cordin-se els cinturons.
Joan Manel Bueno.
Professor de filosofia i escriptor.
Membre del comúdelleida.
