Sobre la pertinença d’un Pla estratègic per la cultura a Lleida

Capítol 4 (i darrer) dels Episodis de la història cultural per a joves conspiradors.
En els articles anteriors m’he entretingut a recordar quins han estat alguns dels fets claus de la política cultural municipal a la ciutat de Lleida i com reiteradament s’ha descartat, per activa o per passiva, l’opció d’elaborar un pla estratègic de cultura. En fer-ho han emergit els motius i circumstancies que ho ha impossibilitat. S’han modificat les circumstàncies? Han aparegut nous motius? El darrer article acabava amb una pregunta: És ara un bon moment per fer-lo? Doncs endavant. Ha arribat l’hora de respondre.
Val la pena, però, dividir la pregunta en dues parts. Crec que ho farà tot més entenedor. Primera pregunta: és un pla estratègic una bona eina per endreçar la vida cultural d’una ciutat? Segona pregunta: beneficia un pla estratègic al sector cultural? Les respostes: Sí i Sí. Un doble sí. Un Sísí (estri emprat per a penjar la roba neta mullada). I en un tres i no res es tanca el debat. Fi de l’article.
El que segueix a continuació és un seguit de tirallongues gratuïtes i totalment estèrils que tan sols s’expliquen per la poca feina i les ganes de xerrar sense substància del que això escriu. Si sou lectors cabals i dignes bé fareu d’abandonar la lectura ara mateix i anar a fer una cosa útil com, per exemple, llegir un llibre d’en Vidal Vidal.

Un pla estratègic és una bona eina com un xapo és una bona eina. Emprar un xapo per collir olives al novembre o per servir els canalons de Sant Esteve és una tonteria. Cada eina requereix d’unes condicions i un context determinat. Si no, es cau en l’absurd. En aquest cas, doncs, la pregunta correcta no és si un pla estratègic és una bona eina, el correcte es preguntar-se quines són les condicions que fan que un pla estratègic sigui realment eficient.
N’apunto cinc.

1. Aquest ha de ser el resultat del treball compartit de diferents agents del sector. En nom de la universalitat i la transversalitat de la iniciativa es persegueix que el gruix del sector cultural participi. Però, sabem ja qui és aquest sector? Vull dir, tenim clars quins són els agents culturals actuals de la ciutat? I no em refereixo als que surten als diaris, parlo dels que també estan fent ciutat, i ho fan des dels marges. O tan sols ens referim a la proto-indústria cultural que participen de la pseudo economia de la cultura? O ens limitem a les entitats catalogades? O a les subvencionades? Als artistes que han cercat o  guanyat un premi?  Als que coneixem quan coincidim al sortir els nens de l’escola, al bar on ens prenem les copes o a la parròquia on combreguem? Podem fer el bon propòsit de defensar que tothom hi és invitat però aquest serà un plantejament estèril si prèviament no sabem qui és aquest tothom. Aquest és el primer repte de tot pla estratègic si és vol conseqüent, cal saber qui és qui.
2. I veurem que som molts, que la cultura és liquida i omnipresent i que no es pot parlar en nom de tothom doncs el tothom és inabastable. I aquí ve la segona condició necessària i el segon repte a assolir. Cal que aquest pla es defineixi, prengui opcions a priori, deixi clar qui es convidat i qui no i n’assumeixi les conseqüències.  Els processos de confluència en l’àmbit cultural sempre fracassen per aquí, per voler vendre una fantasia d’universalitat que en cultura és impossible.  El sector cultural és especialment propens a la dissidència, l’escapisme i la misantropia. La cultura és conflicte i és debat, és tenir visions oposades, és no voler seure amb aquell altre, és el “Lleida és una merda” de l’Enric Crous i la “Merda d’artista” del Manzoni.  És la dissidència i el contrari. Fixar grans consensos culturals sempre ha estat l’eina emprada per aquells que han volgut destruir la cultura. Si es pretén un pla estratègic de cultura honest el primer pas és escollir i descartar, i cal fer-ho a priori.
3. Un cop a taula cal que els diferents comensals tinguin plats igual de grans. No s’hi val a que, d’entrada, un valgui més que un altre. Si és vol cercar el consens entre les parts caldrà partir de condicions equivalents i donar per fet el respecte mutu. No es pot negociar amb pistoles sobre la taula i encara menys si la pistola tan sols la té un. Una olla no pot bullir si les pedres que la sostenen sobre la foguera són de dimensions diferents. L’olla és tomba. (Dita africana). El consens en l’àmbit cultural no és pot assolir si els diners tan sols els té una part i si aquesta es regeix pels insondables i irracionals criteris de la política. L’olla també es tomba. (Dita catalana). Assumint com un fet, en el context on ens trobem, que aquesta circumstancia és una quimera. Tenint clar que l’administració, l’ajuntament, sempre serà qui disposarà del gruix dels recursos, caldrà confiar que aquest entengui que això li dóna més força i poder però no més valor.
4. L’horitzó temporal que es planteja un pla estratègic és extens. No es concep una eina d’aquest tipus per a un període breu de temps. Els plans estratègics sorgeixen en els inicis de les fases, en períodes que s’entenen nous i que es projecten estables. Ara mateix no sabem si Lleida, en un parell d’anys,  serà una ciutat perifèrica d’un contumaç regne jacobí,  la capital de província en un estat autonòmic que ara és, el centre d’una vegueria en una Catalunya federada o la ciutat principal de la tercera part del territori d’un país independent. Això no ho sabem i no ho sabrem en un grapat de mesos, potser anys. El que estem vivint és l’ocàs d’una era. És clar que després d’una en ve una altra i que això mai s’acaba, però el que ha de venir encara no sabem què és. Plantejar un pla estratègic ara passa per assumir una hipòtesi de futur, rifar-ho tot a una opció i resignar-se a haver perdut el temps si la hipòtesi no és satisfeta.
5. I arribats a aquest punt tota la feina feta esdevé paper mullat si no hi ha voluntat política per assumir-ho. Podem planificar anar a la lluna però qui finalment menarà la nau la durà on voldrà i, vist el que ha succeït al llarg de quaranta anys, l’actual corporació no té cap intenció de passar de Butsènit.  Que un pla és un memorial benintencionat d’intencions, que un consell és un òrgan consultiu inofensiu és quelcom que els polítics tenen tan assumit que quan s’arrauleixen sota els llençols i hi pensen se’ls hi escapa el riure sota el nas. S’han donat mai al país, en qualsevol ciutat o llogaret, les condicions esmentades que hagin fet que un pla estratègic de cultura sigui eficient? En un sentit estricte i general, No. Puntualment han estat útils per cartografiar, inspirar o afilerar les polítiques però mai cap pla estratègic s’ha complert en els termes que es plantejava. Si teniu qualsevol dubte al respecte podeu fer una trucada al CONCA (93 3162786). A veure que us expliquen. De fet ara mateix la pròpia menció a un pla estratègic a molts ens sona a demodé, a etapa superada, a eina del passat.Es compleixen ara a Lleida aquests cinc punts? Sabem qui és qui? Tenim clars per quin model de cultura apostem? Gaudim d’una administració disposada a renunciar a les seves prebendes? Ens trobem en una fase d’estabilitat institucional? Existeix voluntat política?
   Les respostes:  No. No. No. No i No. Un Nonononono (la lletra del himne d’Espanya) com una casa de pagès.Ara mateix fer un pla estratègic de cultura a Lleida seria un esforç malaguanyat.  Un esforç malaguanyat però no intranscendent. Algú pot legítimament defensar que tota feina feta, feta està, que de tot se’n pot treure un profit i que el camí es fa caminant i més val equivocar-se que no moure un dit… Cert, res a dir, tot això és veritat i és evident. El que costa és trobar la raó per cometre un error si n’ets conscient d’avantmà. Un pla estratègic de cultura a Lleida, plantejat ara mateix en el context i les circumstàncies que ens trobem, no serviria per posar ordre i resoldre els problemes de la ciutat, ans al contrari, serià totalment ineficient i segurament contraproduent. Allò ineficient no és útil. Allò no útil és inútil. I allò inútil no és beneficiós.Ara bé pel que fa als promotors de la iniciativa, la Plataforma d’Entitats Culturals de Lleida, la lectura pot ser legítimament una altra. De fet cal treure’s el barret i felicitar-los per la proposta. Resulta evident que l’acció ha generat determinats retorns que els hi poden ser i són molt beneficiosos.
   En un moment en que l’absència de veus que parlessin des de la cultura i de la cultura resultava exasperant, la formació de la plataforma, les jornades que van organitzar i la seva vocació de ser una veu activa en el debat cultural a la ciutat és del tot encomiable. I això ho dic sense ni un bri d’ironia. El més fàcil en aquesta ciutat –no seré jo qui tiri la primera pedra- ha estat amagar el cap sota l’ala, en molts casos sota l’ala de la subvenció raquítica.
   La Plataforma amb aquesta iniciativa assumeix un lideratge desatès i es posiciona com una veu cabal a tenir en compte. D’ara en endavant aquest col·lectiu i les persones que l’encapçalen són i seran uns actors imprescindibles en el circ cultural de la ciutat. I això, en un moment de mutació de lideratges i d’obertura de desconegudes expectatives de futur, és un capital molt valuós que, de ben segur, no ha passat desapercebut.  Per una altra banda, si en aquest moment confús i desendreçat finalment s’acaba fent el pla, els actors que hi participin i que estiguin al cas, tenen molt a guanyar. Si es crema la casa més val pantalons cordats que calçotets als turmells. O, en català fi, a riu fangós, guany d’anguila.
   Té tota la lògica i el sentit que presentin ara la proposta si les seves intencions són aquestes. Si el que cerquen és liderar el debat i visualitzar un problema. Si, en canvi, la seva sincera voluntat és la de plantejar, en les circumstàncies actuals, un pla estratègic, la meva opinió és que s’equivoquen de camí. Un cop visualitzat el problema manca encara fer molta feina abans de poder enfilar la solució. Ara bé, tan sols és la meva opinió.
   Però posats a cercar els principals beneficiaris de la situació creada, als maderfakers que es duen l’aigua al seu molí, als Rompetechos miops i sapastres que sempre se’n surten amb la seva, ens trobarem amb els sospitosos habituals. Són els actuals dirigents polítics de la ciutat qui, de carambola i sense planificar, veuen com, sorprenentment, els fets es giren a favor seu.
   En un dels articles anteriors d’aquesta sèrie destacava com els que ara manen estan ja enfilant l’ocàs del seu temps i com, ara mateix, la seva millor opció és deixar passar els dies amb calma i tranquil·litat. Sense sobresalts.
   Doncs bé, el plantejament ara d’un pla estratègic els proporciona una excusa perfecta. Els concedeix una treva, un inesperat temps d’Impasse.
   Quan a partir d’ara algú els qüestioni la seva manca de projecte podran respondre que el projecte s’està cuinant al pla. Quan se’ls recrimini la manca d’inversió al·legaran que es precipitat invertir diners en el moment en el que encara s’estan definint les prioritats. Quan s’afirmi que ho fan malament diran que és culpa de tots, que el que fan ells és fruit del consens i la participació. Amb una mica de sort arribaran a les municipals del 2019 amb el pla embastat, ni de lluny operatiu, i es podran penjar les medalles d’una feina no feta. El pla és el seu OxyContin, el narcòtic per dormir plàcidament el temps que els hi resta. La recepta perfecta per gaudir d’un temps de pau aristocràticament lànguid, immersos en la decadència, el confort i la tranquil·litat. Quan el pla s’acabi, si mai s’acaba, ells no hi seran. Si el pla s’ha d’aplicar no ho faran pas ells. Si tot plegat fracassa, se sabrà en molts anys. Quan la gent es queixi no hi seran per donar la cara i tots aquells que en surtin perjudicats els importen un rave.

Arribats a aquest punt, que és el que hem de fer?  Doncs saber qui som, saber el que volem, defensar i argumentar posicions, construir propostes i donar-les a conèixer. Sobra demanar permís a ningú per a fer-ho. No cal anar darrera l’ajuntament a suplicar autorització per endreçar quelcom que no és seu. És perdre el temps pregar que facin el que, com han demostrat manta vegades, no volen fer. Però és bo que debatem, es bo que es discuteixi i es bo que no opinem tots igual. El sector cultural s’ha d’espolsar la mandra i la rutina. El que ara pateix és ben bé el que s’ha guanyat, el que et permet haver sembrat durant anys i panys papanatisme i prudència estratègica. Si la cultura vol surar haurà de remar ella soleta, sense  esperar que ningú l’acompanyi, l’ovacioni o la subvencioni.
Ara és el moment de fer política de debò. La que no tan sols fan els polítics.  Si la cultura rema i alguna dia es troba amb un govern a l’alçada avaluarem si ens podem posar d’acord. I quan estiguem disposats a fer-ho, farem un pla.
Article d’Alfred Sesma i Siuraneta (membre del Comú de Lleida)
Totes les fotografies són del Museu d’Art Jaume Morera