Fer un pressupost no és una feina excepcional. Tots els ciutadans en fan en un moment o un altre. Fonamentalment consisteix en mirar quants diners tens i en què te’ls vols gastar, quants en tens compromesos en despeses anteriors i quants pots preveure que tindràs per anticipar alguna despesa futura. El que ha fet aquest equip de govern és, doncs, una feina normal, rutinària i que s’ha basat en el principi essencial que tothom entén: no gastar diners que no tens i no preveure despeses que no podràs pagar. Aquest és, doncs, un pressupost normal.
Però hem arribat al govern de la Paeria i, com no podia ser d’una altra manera, ens hem trobat amb els resultats de la feina feta pel govern anterior, amb les seves despeses compromeses, amb els seus crèdits contractats i amb les seves martingales comptables. Fet i fet, un munt de despeses que s’han fet en nom de la ciutat de Lleida i a càrrec dels impostos pagats per tots els ciutadans i ciutadanes. Donat que són compromisos assumits en nom de la ciutat, per molt que ho siguin d’una manera sapastra i irresponsable, nosaltres, com a gestors de la ciutat, assumim la responsabilitat d’atendre’ls i fer-los front. En cas contrari la situació seria molt més complicada. Aquests són, doncs, uns pressupostos cabals.
El que ens hem trobat, però, és una situació econòmica molt més preocupant i crítica que la que ens podíem imaginar. Un deute estratosfèric. Uns contractes desproporcionats i irreals que, malgrat el seu elevat cost, no responen a les necessitats de la ciutat, i pel compliment dels quals ningú va vetllar. Contractes de serveis públics que, casualment, preveien un cost més baix per als primers anys, i uns increments a partir del 2020 comprometent d’una manera deslleial i matussera la tasca de governs futurs. Una plantilla de treballadors informal i mal girbada que requereix d’un imprescindible procés d’estabilització i una ciutat amb notables dèficits en els seus serveis i equipaments que requereixen ser atesos amb rigor i responsabilitat. I això farem. Sense obres colossals, sense projectes quimèrics, sense extravagàncies personalistes. Que ningú esperi en aquests pressupostos notícies espectaculars. Aquests són uns pressupostos realistes i útils i, per tant, força avorrits.
I, malgrat tot, són uns pressupostos extraordinaris. Extraordinaris perquè fan front a la situació econòmica real, perquè atenen les necessitats de la ciutadania sense personalismes i sense anteposar interessos particulars i extraordinaris, perquè són realment útils per la ciutat. Són uns pressupostos extraordinaris ja que en els anys anteriors aquesta ciutat mai ha comptat amb uns pressupostos normals, cabals i realistes. Aquesta ciutat mai ha tingut uns bons pressupostos.
I això ha estat responsabilitat d’uns pocs, entre els quals la Montse Mínguez, una regidora incapaç que els inspirava, i un alcalde, Fèlix Larrosa, l’anterior Paer en Cap que, com a responsable de tot plegat, els permetia i els avalava. Un mal alcalde.
Comú de Lleida
