Tot esperant l’esperada confluència

Posted on Posted in Notícies.

Ha arribat l’hora d’il·lusionar, o de decebre

Em demanen els companys del comúdelleida que escrigui un article bel·ligerantment conciliador sobre la situació de la desitjada candidatura de confluència de les esquerres per a les municipals de 2015. I aquí em teniu, enfrontat a la síndrome del full en blanc des de fa dies, perquè la part bel·ligerant que em demanen la tinc a flor de pell, però la part conciliadora se m’està esgotant.
Des de fa dos anys el comúdelleida lluita per crear una candidatura conjunta de les esquerres de Lleida que acabi amb la patrimonialització de la ciutat, les males pràctiques i el desnortament de l’actual govern de la Paeria. La necessitat del canvi és un clam ciutadà, individual i col·lectiu, de les associacions i dels partits. Les propostes de govern que presenten uns i altres coincideixen en allò substancial: transparència radical dels comptes i de les actuacions municipals, participació ciutadana en les iniciatives polítiques i en el control de la seva execució, garantia dels drets socials i prioritat absoluta de les necessitats reals de les persones, delimitació clara entre els àmbits públics i privats, serveis públics, sostenibilitat…
assemblea_2
Asseieu, però, els col·lectius implicats al voltant d’una mateixa taula –intenteu-ho almenys, perquè alguns directament no hi assistiran– i les declaracions de bones intencions es convertiran en una part dels assistents en paper mullat. Els uns diran que no es pot confiar en els partits grans, per més documents que signin comprometent-se amb un programa i amb uns mecanismes de control, i que només la base ciutadana pot canviar les coses. Com si la base ciutadana compromesa fos una entitat abstracta sense afiliacions ni simpaties polítiques, com si els milers de votants d’aquests partits grans no els reconeguessin molta bona feina, per més que els errors també resultin inqüestionables, com si només la part de ciutadans d’esquerres que coincideix amb un mateix tingués valor polític.
Els altres diran que només una presència clara i operativa de l’estructura dels partits permet treballar de manera eficient, o que la visibilitat d’aquesta presència en el projecte resulta imprescindible, o que els lideratges elegits per cada formació han de mantenir d’una manera o d’una altra el lideratge en el projecte conjunt, o que no es pot demanar que un partit accepti participar en un projecte que no t’assegura quants i quins llocs a la llista electoral li correspondran.

No és fàcil recuperar confiances perdudes. Però cal. I és possible. Seient a la taula, comprovant que allò que es vol és força semblant.

Llavors entraran en escena els mantres hipnòtics: “un moviment assembleari no pot ser mai operatiu”, “només un moviment assembleari pot representar la voluntat popular”, “la teva formació política va formar part fa anys d’un govern a la ciutat que va aprovar mesures privatitzadores”, “la teva formació només es dedica a apropiar-se d’iniciatives que no li pertanyen”…
No és fàcil recuperar confiances perdudes. No és fàcil construir complicitats quan les estratègies s’han basat en forçar la contraposició per sobre de les grans coincidències. Però cal. I és possible. Seient a la taula, comprovant que allò que es vol és força semblant, concretant conjuntament les propostes, establint-ne les prioritats, analitzant pressupostos per veure d’on se’n traurà i on s’hi afegirà… I si algú sospita que, un cop a l’Ajuntament, algú altre podria no respectar la voluntat del conjunt, per això se signen els compromisos electorals, i el compromís a renunciar al càrrec si un deixa d’estar d’acord amb allò que el conjunt t’exigeix, i aquests compromisos es fan públics perquè si algú actua en contra d’allò que ha signat caigui en el descrèdit. I això cal fer-ho si es desconfia. I si es parteix de la confiança… també cal fer-ho.
Poc conciliador m’està sortint l’escrit. Però és que ja n’hi ha prou! I aquest ja n’hi ha prou no és la meva veu, sinó la de milers de lleidatans i lleidatanes que exigeixen canvis i que no poden entendre que la coincidència programàtica no condueixi a la confluència electoral. Si no us presenteu conjuntament no us tornarem a votar, ens etziben. Que així sigui!
Joan Manel Bueno
Professor de filosofia i escriptor.
Membre del comúdelleida

Ajuda'ns a difondre
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Pin on Pinterest
Pinterest