Començo, potser amb un tòpic per un dia com avui, però una realitat que per molt que sigui ja institucionalitzada, es parli a les aules, de vegades a les cases, a les diferents generacions, passades i futures, i que sembla que un país com aquest estigui tot dit, debatut i parlat, però torno amb un tòpic, en el moviment feminista queda encara un llarg camí.
El feminisme a Lleida, a Catalunya i arreu del món continua sent un moviment que teixeix un complex context de diversitat i experiències. Però vull parlar del meu feminisme, des d’una perspectiva privilegiada, de dona blanca feminista, i com aquesta visió no només reconeix les lluites compartides amb les meves companyes, sinó que també reconeix la urgent necessitat d’ocupar espais amb consciència i d’escoltar altres veus, especialment la de les dones racialitzades.
El feminisme, com a moviment social, dinàmic i mal·leable, ha de ser inclusiu. Com a dona blanca, m’he trobat que les qüestions que em ressonen no sempre reflecteixen les realitats de les companyes que porten sobre les seves espatlles, altres càrregues, altres lluites i sobretot altres realitats en el seu dia a dia que mai he experimentat, com és el racisme o els masclismes d’aquestes altres realitats.
És imperatiu reconèixer aquesta realitat, abraçar-la i escoltar-la, perquè el feminisme no és una sola veu, sinó una xarxa diversa, moltes experiències interconnectades i camins creuats que s’han de compartir, per arribar a un mateix fi.
A Lleida, amb la seva riquesa cultural, és necessari ser conscients que hi ha un escenari amb múltiples realitat feministes. Ocupar espais no significa sols estar present, sinó significa reconèixer els privilegis i donar pas a veus que han estat silenciades. Cal tenir consciència cap a les pròpies narratives i lluites de les dones racialitzades, que sovint es perden en la narrativa mainstream.
En el meu camí he après a fer créixer la meua veu i la meua lluita, però també he entès una lliçó important, saber escoltar i aprendre a callar. No es tracta sols de fer-se sentir sinó donar pas a perspectives crítiques que enriqueixen la nostra comprensió del que signifiquen els nostres drets en la societat actual.
A vegades, he tingut la sensació que el feminisme pot sentir-se com una batalla de realitats i discursos, que uns valen més que els altres, i és comprensible. Però el veritable progrés ve quan reconeixem que les nostres lluites són interconnectades i que el nostre objectiu és una llibertat compartida i feminista. Que tenim un compromís amb la justícia social i la igualtat de TOTES.
A la meua reflexió, potser li falten matisos, té errors o detalls que s’han de debatre, però com a dona blanca feminista, em reconec a mi mateixa la responsabilitat de ser conscient dels meus propis privilegis i d’ocupar espais amb respecte i humilitat. Defensant el feminisme com un moviment, inclusiu i com he dit abans per a TOTES, amb totes les perspectives, històries i realitats.
Lleida, com a ciutat, té l’oportunitat de ser un catalitzador per a aquesta transformació. Fomentar un espai feminista que reconegui la diversitat i escolti totes les veus. Des de Llívia fins al Centre Històric, el feminisme ha de ser una força que arribi a tots els racons de cada barri, zona i casa. Construint un feminisme que sigui un reflex fidel de la nostra diversitat i que promogui la igualtat per a totes les dones, sense excepcions.
